Cinta Boada: “La carnisseria m’ho ha donat tot”

Darrere de Carns Cinta hi ha una història de perseverança, sacrifici i passió. La Cinta Boada és una d’aquelles dones que ha viscut l’ofici des de dins i sempre amb una actitud valenta i positiva, tota una vida dedicada a la carnisseria, al mercat i a la família, digne de ser compartida.

Tot va començar quan tenia entre 13 i 14 anys. “Era una mala estudiant”, diu ella rient. I com era costum, si no volia estudiar, tocava treballar. El seu germà, bon carnisser, ja estava en actiu, i la va col·locar en una parada de les galeries del Paral·lel. Aquell va ser l’inici de tot. Va passar per Castelldefels, Sant Antoni, Collblanc... “Cada dia o cada dos dies els propietaris de la carnisseria on treballava em canviaven de lloc, i de cada parada aprenia una mica. Ara fan cursets, però aleshores aprenies com podies.”

Amb el temps, va aterrar al Mercat de la Concepció, on li van oferir una bona oportunitat. Allà, i tot i tenir ja quatre fills, va tirar endavant una parada amb una senyora que, com diu amb humor, “de carn no en sabia res”. Amb el pas del temps li van oferir quedar-se el negoci. Tot i passar un moment personal molt difícil, la Cinta va acabar acceptant. La seva filla, la Maria Cinta, va començar a treballar també amb ella i, amb molt d’esforç i insistència, va fer seu el negoci.

Les seves filles, la Maria Cinta i la Yolanda, que es va incorporar més tard, es van anar implicant cada vegada més. “La Yolanda era assistenta social, però venia algunes tardes a la carnisseria. Vam combinar-ho com vam poder.” L’esforç era constant: “Plegar tard, arribar a casa, posar l’olla de brou al foc, fer tres o quatre rentadores cada dia...”

Un ritme de vida esgotador, però que ella va viure com una missió. La carnisseria es va convertir en molt més que un ofici. “Els clients venen i et pregunten com es fa un fricandó, un estofat... Has de ser carnissera i cuinera al mateix temps.” La relació amb la clientela era tan propera que sovint es convertia en quasi un confessional. Però, com diu ella, “és de tu a tu. Ja acabes sent família.”

La Cinta també té clar que l’ofici ha canviat molt. “Abans la gent comprava colls de xai, pits... Ara has d’inventar com treure aquestes peces. No és només tallar bistecs, això va molt més enllà.” La carnisseria moderna ha de seduir el client d’avui, adaptar-se, innovar...

També enyora aquella complicitat entre companys de mercat, que es vivia d’una altra manera: “Els divendres muntàvem la taula i dinàvem tots junts al passadís. Celebràvem els aniversaris, ens fèiem regals...” La Cinta, finalment, es va veure obligada a jubilar-se per motius de salut. Però el llegat no es va perdre: les seves filles van agafar el relleu i avui gestionen Carns Cinta amb orgull i professionalitat. “Fan cursets, fan moltes coses... i cada dia ho fan millor”, diu amb emoció.

I són precisament les seves filles, Maria Cinta i Yolanda, que posen les paraules més sinceres al comiat: “La nostra mare és un mirall on sentir-nos reflectides. És exemple de superació, valentia i innovació en una època difícil. Sempre ha estat al davant, però a través de l’esforç. Ha anteposat la família per damunt de tot. Sent dependenta, va acabar sent propietària d’una carnisseria reconeguda, premiada per l’Ajuntament de Barcelona. Quan li van dir que no podia continuar treballant per la greu malaltia que va patir, semblava que el món s’enfonsava. Però ella va demostrar, una vegada més, que hi ha poques persones com ella. L’estimem per sobre de tot i és tot un exemple per nosaltres.”