Oriol Ribot, el carnisser més digital que comunica amb passió i autenticitat

L’Oriol Ribot és jove, apassionat, xerraire incansable i un enamorat de l’ofici que ha après des de petit entre passadissos de mercat. Fill, net i besnet de cansaladers, no només ha mantingut viu el negoci familiar, sinó que l’ha fet créixer a través de les xarxes socials, connectant amb milers de persones amb un estil fresc, divertit i pedagògic. Parlem amb ell sobre els orígens, l’ofici, el paper de les xarxes i el futur de la professió.

Oriol, explica’ns breument com vas arribar a aquest món?
Bé, jo soc l’Oriol Ribot, i si alguna cosa em pot definir com a persona, diria que soc un “cul inquiet”; soc dels que s’apunten a qualsevol cosa i em surt l’energia i l’entusiasme per les orelles! És complicat dir com vaig arribar al món de la carnisseria, ja que realment he viscut sempre rodejat d’ella: els passadissos més foscos de l’antic mercat de Tarragona eren els meus amagatalis, i molts dels paradistes, pràcticament família. Soc fill, net i besnet de cansaladers, i a casa es parlava de pernil, no de futbol.

Sempre s’ha donat un cop de mà els estius i Nadal, de forma esporàdica, com és habitual en negocis familiars, però vaig començar a temps complet a 20 de carrera, just quan vaig independitzar-me. Necessitava una feina que pagués el lloguer, i què millor que a casa? Mai havia volgut saber res del negoci, havia tret històries amb els meus pares i jo volia ser funcionari! Va ser després de dos anys a la parada —ho recordo com si fos ahir—, eren les 6 del matí quan vaig arribar a la plaça. Vaig mirar la façana del mercat il·luminada, de nit encara, just abans d’entrar a treballar. Vaig quedar fascinat. Em vaig adonar, en aquell moment, que cada dia de la meva vida anava feliç a treballar. I això no té preu.

Com vas començar a comunicar a través de les xarxes i què et va motivar a fer-ho?
Jo sempre he sigut anti-xarxes (sembla un acudit, oi?). El meu compte personal és privat, no he estat mai gaire de compartir la meva vida a xarxes. Però vaig veure oportunitats en aquest món. És innegable que han vingut per quedar-se i que, qui no està a xarxes, no existeix. Així que... tot pel negoci!

Parlo pels colzes i soc un friqui de la xarcuteria, de la carn, de l’alimentació, dels processos d’elaboració, de la gastronomia internacional... Ho havia d’explotar d’alguna manera! Mirava les nostres xarxes i les trobava avorrides... Fotografies de producte i una descripció de tres paràgrafs... Això no interessa a ningú! Vam començar a fer vídeos, en format més digerible, curts, amb humor, didàctics, parlant de producte i de curiositats del nostre ofici, i la cosa semblava que enganxava!

Quin impacte ha tingut Instagram en el teu negoci?
El que tenim actualment no és comparat amb gent important en xarxes, però sí que és un començament i sí que té impacte. Vam començar fa un any amb menys de 2.000 seguidors, i al juny ja en som vora els 10.000. Cada dia algú em diu que m’ha vist a Instagram o a TikTok, i això ja diu molt de l’impacte de les xarxes! Ha vingut gent de Barcelona, fins i tot de València i Madrid, a tastar els nostres entrepans! I amb el creixement, cada dia sembla que la cosa va a més!

Hi ha algun vídeo o publicació que hagi marcat un abans i un després per a tu?

Hi ha uns quants vídeos que ho han petat bastant, però em quedo amb el que parlo del fong del fuet, un vídeo que el dia d’avui acumula prop d’11 milions de visites entre Instagram i TikTok.

El dia que va fer el “boom” pensava que havia passat alguna cosa greu: el telèfon vibrava de forma contínua, i en mirar les notificacions em vaig quedar gelat! He d’admetre que la primera vegada que passa, fa una mica de respecte... Quants milions de persones et veuen! Són molta gent, i no és una broma. Va sortir a un munt de diaris digitals i a TV3.

Quin missatge t’agrada transmetre i quins valors del món carni vols destacar sempre?

Per mi, la meva feina és més que un ofici: és una identitat, un projecte, una forma d’expressió. Jo busco la màxima professionalitat, i per mi això vol dir la millora constant d’un mateix. És el que els japonesos denominen Kaizen, una filosofia de millora contínua. Crec que un ha de ser autocrític sense ser destructiu amb si mateix, humil per poder acceptar els punts febles personals i professionals, i contemplar sempre la millora personal per aconseguir aixecar-se cada dia com una millor versió de si mateix. Aquesta lluita sincera és el que crec que converteix un simple treballador en un professional. Per a mi, això és el que fa que tota la resta surti bé: millor atenció, millor tècnica, més coneixement, millor eficiència… S’han de fer els deures si un vol ser molt bo en el que fa.

Creus que les xarxes poden ajudar a dignificar la professió?

M’agrada la paraula dignificar, sobretot en relació amb la pregunta anterior. Com he dit, jo em prenc molt seriosament la meva feina: vull que el client senti que és assessorat amb excel·lència, no només servit. No es tracta només de vendre, sinó d’educar, emocionar, crear cultura de producte i transformar l’acte de comprar en una experiència memorable.

Què li diries a un jove que vol començar en aquest ofici?

Que no descartin exercir un bon ofici. Jo soc una persona formada en coses que no tenen res a veure amb la xarcuteria, i, en canvi, he trobat una meravellosa passió en aquest món. A més, és un mercat que necessita professionals i en el qual un es pot desenvolupar professionalment en milers de direccions! Hi ha moltes oportunitats, i el millor de tot és que l’únic requisit és voler aprendre i tenir ganes. La resta ve sola.